dimarts, de setembre 10, 2013

Pink Lady (TIU)



Pink Poma : aquest és el títol del nou disc músico-gastronòmic del grup TIU, tercer treball en la seva discografia.
Aquest disc precedeix als anteriors treballs:  Musicogratronomia ( 2008) i Sopeta de brou (2009); editats tots ells pel segell Blau-Dismedi i que ja us vaig presentar en el seu moment en aquesta secció.

Per al nou treball, el grup  liderar per Tiu Herrero, ha substituït la percussió per la bateria i la guitarra clàssica per l'elèctrica, i ha mantingut el contrabaix. El resultat és una mescla del pop d'Antònia Font amb el rockabilly d'Imelda May, sempre amb les seves lletres gastronòmiques.

Aquí us deixo  un tast del disc o podeu  visitar la web del grup http://www.tiu.cat , on a més podreu adquirir el disc.

Sens dubte una interessant proposta musical i gastronòmica per a posar un  punt i final amb ritme a l’estiu. 

dimecres, de setembre 04, 2013

Cuina Hongaresa





Fa poques setmanes varem tenir l’oportunitat de viatjar a Hongria amb l’Estol de Tramuntana per a participar en un festival  folklòric amb altres grups . Va esser una setmana plena de música i balls, i malgrat no fos un viatge gastronòmic en si, varem tenir algunes oportunitats per a degustar la cuina local.
Sens dubte el plat estrella és el Gulash (gulyás), un aguiat de carn amb salsa que pot dur carn de vedella, xot, xampinyons, verdures; però quasi sempre aromatitzar amb comí i paprika. L’altre degustació típica que varem tenir més oportunitats de prova va esser el Palinka, una beguda destil·lada a partir de cireres, albercocs, peres o altres fruites, i que almenys a nosaltres, ens la donaven vàries vegades al dia. De fet tot just de tocar sòl hongarès els nostres guies ja ens duien un botella de Palinka a mode de benvinguda a Hongria.




Els hongaresos eren originàriament un poble nòmada, i això ha fet que la seva cultura i gastronomia rebi influències de Turquia,Itàlia , Àustria, Suïssa,  França, Grècia i altres països dels voltants. Això ha fet que ingredients com la crema de llet, el foie gras o el salami s’incorporessin de les seves cuines tradicionals a la hongaresa. Podríem dir que Hongria ens presenta una selecció d’aromes d’arreu d’Europa però amb uns matisos propis d’una gent que vivia sobre la sella del cavall traginant la seva vida i la seva cuina allà on anessin.
Històricament cal a dir que Hongria va esser fundada cap al segles IX d. C, i durant més de mil anys va arribar a esser un important centre cultural Europeu , fins que va esser annexada a l’imperi Austrohongarès entre els anys 1867–1918.
Tornant a la part gastronòmica, a més del Paprika (un pebre bord dolç o coent anomenat “Eros Pista”), també és indispensable a la cuina hongaresa un tipus de ceba molt suau, l’all  i la crema de llet. Hi ha pocs plats en els quals les verdures s'incloguin crues, per això no és habitual plats tals com a amanides o semblants. Els  fregits solen fer-se amb saïm de porc que arriba ser utilitzat  per fregir a alta temperatura i sol tenir un sabor fumat. En el terreny dels embotits trobam el  famós salami (en hongarès: téliszalámi). Aquest salami va arribar a Hongria fa quasi 200 anys  i és molt conegut el de  Szeged ; que elaborat d’una forma artesanal posseeix unes qualitats úniques que el diferencien bastant de l'originari italià. Altres embotits són el ”paprikás szalámi” (salami amb pebre vermell) i el “csemege szalámi” (salami elaborat amb una barreja de carns de porc i vedella), les salsitxes fumades Békéscsaba ( salsitxes xim pum, com carinyosament els anomenàvem nosaltres) i els embotits de porc senglar, herència  pot ser, dels avantpassats caçadors.





Per a aquesta sessió gastronòmica internacional d’avui farem gulash , sens dubte el  plats bandera del país. Cal matisar però, que mentre els visitants anomena’m gulash a tots els cuinats de carn amb salsa hongaresos; existeixen matisos i  així trobam el “gulyás”, el “pörkölt”, el “tokány” o el “paprikás” tots ells diferents en l’elaboració.
Gulyás significa “pastor d’ovella” i “gulyáshús”  és com es deia als plats de carn que elaboraven durant la transhumància. Això si, cuinats abans i ara , dins la típica olla de ferro hongaresa anomenada “bogrács”. Una marmita de ferro amb el cul estret i la boca ampla per a facilitar l’evaporació del líquid i aconseguir aquesta textura melosa tant característica del plat.
La nostra estada Hongria va coincidir amb la festa nacional del país i varen tenir una oportunitat extra per a degustar la seva gastronomia, ja que després la l’actuació  a la plaça del Mercat de Nagykata ( el poble on estàvem) ;  s’elaborà gulash dins tres grans “bogrács” que degustarem juntament amb els habitants d’aquest petit poble.
Sens dubte no hi ha més riquesa per al viatger que aquella que entra per les oïdes, els ulls i la boca.  
Al bloc de la secció http://cuinant-blog.blogspot.com.es  trobareu més imatges del viatge i més curiositats gastronòmiques d’aquest territori  Maygar. 

Gulash de vedella hongarès fet a Sóller. 


Com no podia esser d’una altre  manera vaig venir d’Hongria amb un assortiment de paprika i amb un llibre de cuina disposat a reproduir, el millor possible, els flaires d’aquesta terra.
Vedella amb paprika.
Ingredients: 700 grams de vedella, 1 ceba , oli d’oliva i cullerada de paprika ( dolç o coent) , 1 pebre i una tomàtiga, 2 dents d’all, un poc de comí, sal, crema de pebres picants ( també en vaig dur d’Hongria) , 1 tassó de nata i un poc de farina aper a espessar si l’hem de menester.
Elaboració: Tallarem la carn ( sense nirvis) a daus de 2 cm. Picarem la ceba i la sofregirem a foc fluix amb oli d’oliva. Afegirem sa carn i quant comenci a daurar-se afegirem el pebre bord, les tomàtigues picats, els alls picats, un poc de comí y una cullerada de crema de pebres picants. Afegirem un tassó d’aigua ( o la suficient per a que el cuinat quedi cobert lleugerament) i ho farem coure a foc fluix una hor ai mitja . Vigilant que no s’aferri i afegint l’aigua justa per a que la cran es vagi covent poc a poc. Poc a poc hem de aconseguir la carn cuita i una crema més o manco espessa ( reduïda). Rectificarem de sabor i afegirem la nata líquida, per donar cremositat al plat. Si fos necessari podríem lligar la carn amb un poc de farina ( com si fos una blanqueta mallorquina)
Servirem amb patates bullides.
Bon profit.

dimarts, de juliol 23, 2013

Encenedors o foguers.



Encenedors o foguers.

Dins la cuina hi ha un objecte , quasi tant  imprescindible com desapercebut , el foguer.  Malgrat els avenços amb cuines elèctriques, d’inducció o amb xispa automàtica, sempre hi ha un moment que miram pels calaixos a la recerca d’un encenedor , i si no en trobam cap, sempre podem recórrer a la típica frase.... tu fumes?.






Ara fa uns dies que he tret la pols a una petita col·lecció d’encenedors antics que em va donar fa uns anys el meu pare, i que amb ella podem veure l’evolució d’aquest senzill, però útil estri que durant molts d’anys va formar part imprescindible dels estris del  calaix d’adalt de la cuina.
El primer foguer, anomenatLlum de Döbereiner”, va ser inventat per Johann Wolfgang Döbereiner en 1823 i es va mantenir en producció fins a 1880. L’encenedor comú de plàstic actual i gas blau que tots coneixem evolucionà d'uns primitius encenedors de patent francesa i que  van ser comercialitzats a Espanya pels anys 60 per l'empresa Flaminaire. El 1971 l'empresa Bic  comprà  Flaminaire, i en 1973 va llançar el primer  encenedor amb flama regulable .











Els primers encenedors consistien en un tub petit generalment de llautó  pel qual discorria una  gran metxa de cotó. En un altre tub paral·lel  hi havia una pedra mantinguda amb un moll i un cargol contra una roda estriada que, fent-la girar amb un dit, produïa espurnes que encenien la metxa molt gruixuda . Un cop utilitzada la brasa produïda en la metxa, es retreia a l'interior del seu tub amb una tapadora enganxada amb un filferro, que apagava la flama per falta d'oxigen per a la combustió









Aquest tipus d’encenedors eren molt comuns entre els homes del camp ja que es podien mantenir encesos els dies de vent ; perfectes per cremar herba o torrar llangonissa.
Els encenedors posteriors estaven  formats per un dipòsit que emmagatzema el combustible (benzina, butà , alcohol o altres), una pedra que provoca l'espurna per fregament, encenent una metxa (més petita que en l'anterior) xopada en benzina  o el gas que brolla d'un injector, i un mecanisme per apagar la flama còmodament per cessament d'oxigen.
Revisant documentació  i  publicacions sobre encenedors podem descobrir algunes curiositats . Durant els períodes de guerra i postguerra molts encenedors estaven fabricats amb el llautó i metalls, a mode de reciclatge,  dels casquets de les bales ja emprades. Alguns fabricants  fonien el metall per donar-li forma però d’altres usaven la xapa sense modificar i en alguns encenedors hi  apareixen encara les inscripcions dels metalls originals.
Un d’aquests tipus de encenedors , i per ventura el més fabricat a tot Europa era l’IMCO , o com es solia conèixer " els encenedors de martell" . Se'ls donava aquest nom  , pot ser, per la semblança mecànica del seu mecanisme amb un martell : aixecava la part superior, descobrint la metxa impregnada del combustible que emanava del dipòsit, per, arrossegant la pedra, generar l'espurna; o bé perquè els model s portaven un o  dos martellets estampats en el seu cos.









Però com tot, aquest tipus d’encenedors amb metxa van desaparèixer i foren substituïts  pels de gas .  Perquè? Senzill, el combustible feia olor, i l'encenedor va ser un element de distinció social durant molt de temps, i a ningú li agradaria portar un impecable vestit, bossa o abric de visó amb aroma a benzina o amb taques de sutge . Així que el gas es va fer popular, precisament, perquè era mes d'etiqueta.
Ara cada cop que encengueu el foc per a fer una torrada o el cremador per a fer una paella de diumenge , dedicau uns segons d’atenció al foguer  que des de fa quasi 200 anys il·lumina, cou, vesteix i encalenteix nostres llars.


Bibliografia:

Vintage Cigarette Lighters.  http://www.toledo-bend.com

Table lighters collectors' guide.  http://table-lighters.blogspot.com.es  

The Handbook of Vintage Cigarette Lighters. Stuart Schneider & Ira Pilossof. Ed Shiffer book for collectors

.

dijous, de juliol 11, 2013

V Mostra de cuina 1989