Encenedors o foguers.
Dins la cuina hi ha un objecte , quasi tant
imprescindible com desapercebut , el foguer. Malgrat els avenços amb cuines elèctriques, d’inducció
o amb xispa automàtica, sempre hi ha un moment que miram pels calaixos a la recerca
d’un encenedor , i si no en trobam cap, sempre podem recórrer a la típica
frase.... tu fumes?.
Ara fa uns dies que he tret la pols a una petita col·lecció d’encenedors
antics que em va donar fa uns anys el meu pare, i que amb ella podem veure
l’evolució d’aquest senzill, però útil estri que durant molts d’anys va formar
part imprescindible dels estris del
calaix d’adalt de la cuina.
El primer foguer, anomenat
“Llum de Döbereiner”, va ser
inventat per Johann Wolfgang Döbereiner en 1823 i es
va mantenir en producció fins a
1880. L’encenedor comú de plàstic actual i gas
blau que tots coneixem evolucionà d'uns primitius
encenedors de patent francesa i que
van ser comercialitzats a
Espanya pels anys 60 per l'empresa Flaminaire. El 1971 l'empresa Bic comprà Flaminaire, i en 1973 va llançar el
primer encenedor amb flama regulable
.
Els primers encenedors consistien en un tub petit generalment de llautó pel qual discorria una gran metxa de cotó.
En un altre tub paral·lel hi havia una pedra
mantinguda amb un
moll i un cargol contra una roda estriada
que, fent-la girar amb un dit, produïa
espurnes que encenien la metxa molt gruixuda . Un cop utilitzada la brasa produïda
en la metxa, es retreia a l'interior del seu tub
amb una tapadora enganxada
amb un filferro, que
apagava la flama per falta
d'oxigen per a la combustió.
Aquest tipus d’encenedors
eren molt comuns entre els homes del camp ja que es podien mantenir encesos els
dies de vent ; perfectes per cremar herba o torrar llangonissa.
Els encenedors posteriors estaven formats per un dipòsit que emmagatzema el combustible (benzina, butà , alcohol o altres), una pedra que provoca l'espurna
per fregament, encenent una metxa (més petita
que en l'anterior) xopada en
benzina o el gas que brolla d'un injector,
i un mecanisme per
apagar la flama còmodament
per cessament d'oxigen.
Revisant documentació i publicacions sobre encenedors podem descobrir
algunes curiositats . Durant els períodes de guerra i postguerra molts
encenedors estaven fabricats amb el llautó i metalls, a mode de
reciclatge, dels casquets de les bales
ja emprades. Alguns fabricants fonien el
metall per donar-li forma però d’altres usaven la xapa sense modificar i en
alguns encenedors hi apareixen encara
les inscripcions dels metalls originals.
Un d’aquests tipus de encenedors , i per ventura el més fabricat a tot
Europa era l’IMCO , o com es solia conèixer " els encenedors de
martell" . Se'ls donava aquest nom ,
pot ser, per la semblança mecànica del seu mecanisme amb un martell : aixecava
la part superior, descobrint la metxa impregnada del combustible que emanava
del dipòsit, per, arrossegant la pedra, generar l'espurna; o bé perquè els model
s portaven un o dos martellets estampats
en el seu cos.
Però com tot, aquest tipus d’encenedors amb metxa van desaparèixer i foren
substituïts pels de gas . Perquè? Senzill, el combustible feia olor, i
l'encenedor va ser un element de distinció social durant molt de temps, i a ningú
li agradaria portar un impecable vestit, bossa o abric de visó amb aroma a benzina
o amb taques de sutge . Així que el gas es va fer popular, precisament, perquè
era mes d'etiqueta.
Ara cada cop que encengueu el foc per a fer una torrada o el cremador per a
fer una paella de diumenge , dedicau uns segons d’atenció al foguer que des de fa quasi 200 anys il·lumina, cou,
vesteix i encalenteix nostres llars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada